Lamentable, trist, esgarrifador, contemplar el paisatge del Pla de Mallorca un dia de juny de 1994, amb una sequera com s´actual i una probresa de vitalitat com sa que ens ofereix és el nostre camp. Molt més trist és observar des de l’alçada, cremant el cel de Mallorca des d’un avió.
Comparaix la vermellor dels nostres vins
Després dels efectes de les darreres fogarades d’Andraitx i s’Arracó, els afectes d’una primavera aixuta, seca i sense seny.
Trist espectacle!
Ni tan sols contemplin l’envellutat de les clapes verdes de les nostres vinyes, que el pagès ha arrabassat perquè és més rendible anar a fer de picapedrer o de camarer, que cultivar el cep, esperant una collita incerta, insegura i moltes vegades mal pagada i retribuïda.
Si afegim la forma d’actuar de la nostra administració i és programa dels nostres governs: subvencions per arrabassar vinyes i altra subvenció per tornar-los plantar.
No és estrany si a les Pla de Mallorca, fa pena mirar-lo i si de cada dia queda molta gent que volen fer feina a foravila.
Cal recordar a principi de segle, quan és 85€ del nostre conreu es dedicava a la vinya, encara a totes les seves possessions trobem “ses vinyes”, “Sa Vinya Gran”, “Sa Vinyassa”, “Sa Vinyota”, “Sa Vinya de l’Avi”, etc. Cada poble tenia els seus cubs, cada casa és el seu celler i els camins cap a Porto Colom eren ocupats per fileres de carros, estibats de bogois i pots de vi mallorquí destinats a s’exportació.
Però vaig venir la filotxera, s’arrabassaren totes les vinyes…
Sa imposa és nou peu de planta americana i amb pocs anys, Mallorca torna a estar arreblida de vinyes sanes, verdes i vigoroses. Al 1920 cada casa t’alambi, cub i celler, s’imposen les cooperatives i entitats agrupades, i és vist de Mallorca és famoso a tot el món.
Mallorca verdetja com a Turquesa del Mediterrani.
La sequedat dels darrers llustres, la mala direcció dels nostres governants, és “boom” turístic, és mercat internacional, fan que des de 1965 les nostres vinyes desapareguin, les cooperatives també i arrebin on estem.
És un gran fenomen de fi de segle. Un miracle mai soñat: una veritat que sa imposa
Devant tan trist espectacle, davant una crisi que s’esperava i que certament no ha fallat, un esbart de valents, un grapat d’autèntics mallorquins, han enganxat potada forta diguent: Prou ja!.
Han aixecat la veu, cridant encoretjats: Prou ja!
Un grapat de somniadors de fantasies que han demostrat que el somni no era fantasia ni la fantasia era somni.
Passaran per aquesta galeria “d’Estampes foravileres” aquests personatges somniadors, aquests valents mallorquins que devant tanta contrarietat saberen sentir-se mallorquins de potada forta i en veu estlada digueren: Prou ja!.
Avui, sense preferències ni deferències comencem aquesta galeria, amb noner i homenatge al poble de Petra, amb un nom molt conegut: “Ca’n Mec”. Tres generacions fabricant vi artesà amb es ramet de pi penjat sota el portal d’una casa ben a prop de l’Església.
Tres generacions al capdavant d’un negoci poc conegut de comercialitzar el vi, fabricat i produït de forma pagesa, familiar i artesana. La padrina, que més xalesta que un jilguer, ens rep seguda dins l’ombrejat corral d’aquesta casa pagesa i vilera.
És matrimoni Galmés-Ferrer, mesurant vi i servint els clients. I un bergantellot amb els peus a terra i és cap sobre els hombros, educat, atent i comunicatiu que és protagonista d’aquest reportatge, Arnau Galmés Ferrer.
Arnau, va néixer a petra, dia 25 de juliol de 1969. Diplomat de fresc amb tècnic especialitzat amb Etnoloia i Viticultura, primer a Requena (València) i darrerament a Tarragna (Catalunya).
Front a front amb aquest pagès escriptor que som jo i amb n’Arnau, un homo intès, instruït i capacitat per convertir-se en un continuador, feel i digna de “Ca’n Mec”. Però ben aviat reparam que estem davant un brusquer capàs de compaginar somni, il·lusió i fantasia per sembrar avui plora molt positiva amb crescuda ràpida i fruit immediat de cara a un futur, convertit en present.
Mentre feim la xerradeta, la presenta la padrina amb una copa de mistela que tira de cul, n’hi ha prou de dir que és una vellassa de 34 anys.
Entra sa mare amb una altra ampolla, per fer-nos degustar un vi ranci de més de 20 anys, que sols ensumar-lo fa fer singlot.
Per fer deu rals just, és seu pare mos serveix un tassonet de vi de missa,
