Lamentable, trist, esgarrifador, contemplar el paisatge del Pla de Mallorca un dia de juny de 1994, amb una sequia com s´actual i una probresa de vitalitat com sa que mos ofereix es nostro camp. Molt més trist és observar desde l’altura, cremant el cel de Mallorca des d’un avió.
Comparaix la vermellor dels nostres vins
Després dels efectes de les darrares fogarades d’Andraitx i s’Arracó, els afectes d’una primavera aixuta, seca i sense llavor.
¡Trist espectacle!
Ni tan sols contemplen el envellutat de les clapes verdes de les nostres vinyes, que el pagès ha arrabassat perque és més rentable anar a fer de picapedrer o de cambrer, que cultivar el cep, esperant una collita incerta, insegura i moltes vegades mal pagada i retribuïda.
Si afegim sa forma d’actuar de sa nostra administració i es programa de’s nostro govern: subvencions per arrabassar vinyes i altra subvenció per tornarles plantar.
No és estrany si a n’es Pla de Mallorca, fa pena mirar-lo i si de cada dia queda manco gent que vulgui fer feina a foravila.
Cal recordar es principi de segle, quan es 85€ de’s nostro conreu es dedicava a la vinya, encara a totes ses posessions trobam «ses vinyes», «Sa Vinya Gran», «Sa Vinyassa», «Sa Vinyota», «Sa Vinya de l’Avi», etc. Cada poble tenia es seus cubs, cada casa es seu celler i es camins cap a Porto Colom eren ocupats per fileres de carros, estibats de bogois i botes de vi mallorquí destinats a s’exportació.
Però vengué sa filotxera, s’arrabassaren totes ses vinyes…
Sa imposa es nou peu de planta americana i amb pocs anys, Mallorca torna estar arreblida de vinyes sanes, verdes i vigoroses. A 1920 cada casa te alambi, cub i celler, s’imposen ses cooperatives i entitats agrupades, i es vi de Mallorca és famós en tot el món.
Mallorca verdetja com a Turquesa del Mediterrani.
Sa sequedad d’es darrers llustre, sa mala direcció d’es nostros governants, es «boom» turístic, es mercat internacional, fan que desde 1965 ses nostres vinyes desapareixin, ses cooperaives també i arrabem a on estam.
Es gran fenomen de fi de segle. Un miracle mai somiat: una veritat que sa imposa
Devant tan trist espectacle, en front a una crisis que s’esperava i que certament no ha fallat, un esbart de valents, un grapat d’autèntics mallorquins, han pegat potada forta diguent: ¡Basta ja!.
Han aixecat la veu, cridant encoretjats: ¡Basta ja!
Un grapat de somniadors de fantasies que han demostrat que el somni no era fantasia ni la fantasia era somni.
Pasaran per aquesta galeria «d’Estampes foravileres» aquests personatges somniadors, aquests valents mallorquins que devant tanta contrarietat saberen sentir-se mallorquins de potada forta i en veu estlada digueren: ¡Basta ja!.
Avui, sense preferències ni deferéncies comencam aquesta galeria, amb noner i homenatge al poble de Petra, amb un nom molt conegut: «Ca’n Mec». Tres generacions fabricant vi artesá amb es ramet de pi penjat sota el portal d’una casa ben aprop de l’Església.
Tres generacions al front d’un negoci poc conegut de comercialitzar el vi, fabricat i produït de forma pagesa, familiar i artesana. Sa padrina, que més xalesta que una cadernera, mos reb seguda a dins s’ombrejat corral d’aquesta casa pagesa i vilera.
Es matrimoni Galmés-Ferrer, mesurant vi i servint a n’es clients. I un bergantellot amb es peus a terra i es cap damunt ses espatlles, educat, atent i comunicatiu qu’es es protagonista d’aquest reportatge, Arnau Galmés Ferrer.
Arnau, va neixer a petra, dia 25 de juliol de 1969. Diplomat de fresc con a tècnic especialitzat amb Etnoloia i Viticultura, primer a Requena (València) i darrerament a Tarragna (Catalunya).
Front a front amb aquest pagès escritor que som jo i amb n’Arnau, un homo intés, instruit i capacitat per convertir-se en un continuador, feel i digna de «Ca’n Mec». Però ben prest reparam qu eestam front a front un brusquer capàs de compaginar somni, il.lusió i fantasia per sembrar avui llovor molt positiva amb crescuda ràpida i fruit inmediat cara a un futur, convertit en present.
Mentres feim sa xarradeta, sa presenta sa padrina amb una copa de mistela que tira de cul, basta dir que és una vellassa de 34 anys.
Entra sa mare amb una altra botella, per fer-mos tastar un vi ranci de més de 20 anys, que sols ensumar-lo fa fer singlot.
Per fer deu rals just, es seu pare mos serveix un tassonet de vi de missa,
